Aquesta primavera tenim dos nius de mallerenga carbonera al pati, un a la caixa niu que em van regalar les meves filles i l'altre a la soca d'una olivera (veieu el video, no us ho perdeu). Tot i que son una mica peruques, hem aconseguit captar alguna de les seves actuacions, a càmera lenta, ficant-se al niu i menjant ametlles.
5 comentaris:
Tu, mallarenga carbonera,
que apuntaves el bec al finestró,
voleu veure com era
aquell trosset d'escarpidor
que es passejava per la cabellera,
no li faràs mai més el ploricó
quan tornin els desmais de primavera.
Del poema de Montserrat, de Josep Maria de Sagarra. Suposo que la primavera és contagiosa .
Apa, a cuidar-les i observar-les.
Bona companyia. Vigila els gats, però.
Maquíssimes les mallarengues...i també la primavera. Els cacahuets també els hi agraden moltíssim!
A casa meva també venen sovint.
Doncs a disfrutar de tot bitxo vivent!
magnífic, gràcies!
Miquel Porta Serra
què xulo!!
Publica un comentari a l'entrada